Una guitarra no explica tota la història del rock, però pot ajudar a llegir-la. La seva forma, el volum, els materials i la manera d’utilitzar-la reflecteixen canvis tecnològics, socials i estètics que van molt més enllà de la música.
Quan el volum ho va canviar tot
Les arrels del rock són inseparables del blues elèctric i del rhythm & blues. L’amplificació va permetre que la guitarra deixés de ser només un instrument d’acompanyament i ocupés el centre de l’escenari. El so podia ser més intens, més sostingut i més físic.
Al Museu del Rock, aquest pas es pot entendre dins d’un recorregut cronològic. Les peces originals no apareixen aïllades, sinó en relació amb els estils i els contextos que les van convertir en símbols.
Del riff al paisatge sonor
Als anys seixanta i setanta, el rock va eixamplar les seves dimensions. La British Invasion va convertir el fenomen juvenil en una força cultural global. La psicodèlia va qüestionar les formes convencionals de percebre la música. El rock progressiu va incorporar el concert conceptual, i el rock dur va obrir el camí cap al heavy metal.
La guitarra de Carlos Santana remet a la fusió entre el rock i els ritmes llatins. Led Zeppelin, Pink Floyd i Eric Clapton mostren que un mateix instrument podia servir per al riff, la textura, la improvisació o la narració.
Quan l’instrument es converteix en imatge
A la sala dels anys vuitanta, la guitarra també parla de televisió, moda i escenografia. L’era MTV va convertir la identitat visual en una part central del llenguatge del rock. Kiss, Slash i Richie Sambora representen maneres diferents d’entendre l’instrument com a so, objecte i personatge.
Visitar el Museu del Rock amb aquesta pregunta al cap canvia el recorregut: què pot explicar una guitarra sobre l’època en què va sonar? La resposta també és industrial, tecnològica, política i cultural.