El Museu del Rock proposa una exposició permanent que recorre dècades d’història musical i cultural a través de guitarres i instruments originals vinculats a grans artistes del gènere. Al seu costat, les exposicions temporals posen el focus en èpoques, escenes o veus concretes per llegir el rock des de noves perspectives.
Un recorregut per la història del rock a través d’una col·lecció de guitarres i instruments originals, i exposicions temporals que amplien el relat.
El museu està organitzat com una línia del temps sonora: de les arrels afroamericanes del blues als macroconcierts d’estadi i les noves generacions del 2000. A cada sala, les guitarres i baixos originals dialoguen amb imatges, àudios i context històric perquè el visitant entengui com ha canviat el rock, però també el món que l’envoltava.
Anys 40–50
En aquest primer espai es presenten les arrels afroamericanes del rock a partir del blues elèctric i el rhythm & blues.
B. B. King i la seva icònica “Lucille” encarnen el pas del blues de club a un llenguatge elèctric, intens i profundament emocional.
Anys 50–60
Aquí el rock and roll es converteix en fenomen juvenil global i comença a transformar cultures senceres.
The Beatles apareixen com a segona generació del rock i símbol d’un canvi cultural que travessa música, moda i maneres de viure.L’escena britànica es desplega amb figures com Eric Clapton (Yardbirds, Cream), pont entre el blues elèctric i el rock més dur.
Finals 60–70
Una sala immersiva 360º situa el visitant en l’imaginari de Woodstock i la contracultura de finals dels seixanta.
La guitarra de Carlos Santana recorda la fusió entre rock i ritmes llatins que va marcar el seu pas pel festival.
Joe Cocker i altres veus de l’època evoquen el rock entès com a experiència col·lectiva i comunitària.
El relat incorpora noms com Janis Joplin, Jimi Hendrix o The Who, claus per entendre la psicodèlia i la revolta cultural, encara que no totes les seves guitarres siguin a la col·lecció.
Sala anys 70
La dècada dels setanta s’explica tant des del so com des de la manera d’escoltar música. Led Zeppelin / Jimmy Page exemplifiquen el rock dur que obre el camí cap al heavy metal. Pink Floyd representa el rock progressiu i els concerts conceptuals, on la posada en escena forma part del relat. L’etapa en solitari d’Eric Clapton mostra un blues rock més d’autor.
A la vegada, s’introdueix la democratització de l’escolta:
el vinil, l’alta fidelitat domèstica i el naixement de la cultura
de col·leccionista, amb les botigues de discos com
a espais socials i de descoberta.
Sala anys 80
Ambientada com una botiga de discos que mira cap a l’explosió visual dels vuitanta. Les guitarres de Richie Sambora (Bon Jovi) o Slash (Guns N’ Roses) parlen d’un rock d’estadis que combina riffs memorables i una forta càrrega d’imatge.
La presència de Def Leppard, Whitesnake o Van Halen connecta amb la figura del “guitar hero” i l’estètica hair metal.
Kiss, amb les guitarres de Paul Stanley, mostra com el rock incorpora maquillatge, escenografia i personatges com a part essencial del seu llenguatge.
Sala MTV
Aquest espai posa el focus en la teatralització, el videoclip i la personalització extrema dels instruments.
Kiss reapareix com a paradigma d’un rock escènic, amb guitarres carregades d’strass i dissenys impossibles. La guitarra “pintada amb sang” de Steve Vai (Jem2kDNA) exemplifica fins on pot arribar la fusió entre virtuositat i iconografia. El relat s’obre al rock gòtic i alternatiu amb The Cure (Robert Smith, Pearl Thompson) i a l’escena grunge i noranta amb Nirvana i Pearl Jam, mostrant un canvi de to: de l’excés a una expressivitat més crua.
Sala Stadium
Aquí el rock es veu com un espectacle de gran format, capaç d’omplir estadis arreu del món.
AC/DC (Cliff Williams) representen el rock directe i enèrgic pensat per a masses. Guns N’ Roses / Slash i Metallica / Kirk Hammett il·lustren com el hard rock i el metal esdevenen fenòmens globals, amb guitarres personalitzades convertides en icones. U2 i Pink Floyd mostren la dimensió més narrativa i audiovisual del rock d’estadi, amb tours que combinen política, tecnologia i grans produccions. Kiss tanca aquest univers amb pirotècnia i escenografies gegants.
Sala Garage
Un espai dedicat a la continuïtat i transformació del gènere a partir dels anys 2000.
Franz Ferdinand connecta amb l’indie rock britànic i el retorn a estructures més minimalistes i ballables.
Linkin Park incorpora el nu metal i la fusió amb l’electrònica i el hip-hop.
Blink-182 i l’escena pop-punk posen l’accent en l’energia juvenil i l’humor, mostrant com el rock continua renovant-se i parlant a noves generacions.
Sala final
La visita culmina amb un mini-concert hologràfic on un músic virtual toca amb les guitarres originals del museu.
En aquest espai es poden escoltar fragments de temes associats a: B. B. King, The Beatles, Led Zeppelin, Santana, AC/DC, Metallica, Guns N’ Roses, Nirvana, The Cure, U2, entre d’altres. Tanquem el recorregut recordant que el rock, abans que res, és alguna cosa que es viu amb el cos i amb el so.
Cada temporada, el museu incorpora una exposició temporal que aprofundeix en un artista, una escena o un tema específic: des d’un període històric concret fins a un moviment, un territori o una mirada de gènere sobre el rock. Aquestes mostres permeten tornar al museu i descobrir noves capes d’una història que no s’acaba mai.
(Properament)
Un viatge irregular pel temps: entrem al 1955 fictici de Back to the Future i saltem després a accidents reals, discos incompresos i escenaris que van canviar les regles del joc. Cada sala enllaça peces icòniques —instruments, objectes de cinema, portades, fotografies— amb timelines, crítiques i petites preguntes perquè el visitant entengui com alguns artistes es van avançar al seu temps i com, dècades més tard, el món ha acabat adoptant allò que un dia semblava estrany, exagerat o impossible.
Fins desembre de 2026
