Un home que vivia en un altre temps
Hi ha artistes que defineixen una dècada. I n’hi ha uns pocs que la desborden completament, que produeixen música, personatges i idees que la seva pròpia època no sap del tot com processar. David Bowie era d’aquests. Nascut David Robert Jones el 8 de gener de 1947 a Brixton, al sud de Londres, va morir el 10 de gener de 2016, dos dies després d’haver publicat el seu darrer àlbum. Fins al final, va controlar el relat.
L’exposició temporal del Museu del Rock, «Avançats al seu temps», parteix d’una pregunta senzilla però potent: hi ha artistes que van viure al futur mentre nosaltres vivíem al present? Bowie no és un candidat a aquesta pregunta. És la resposta.
Ziggy Stardust i el cos com a acte polític
L’any 1972, David Bowie va pujar a un escenari vestit com un extraterrestre andrògini de pell pàl·lida, ulls dissimètrics i cabells de color taronja. El personatge es deia Ziggy Stardust, i no era simplement un alter ego teatral. Era una declaració política en un moment en què l’homosexualitat havia estat despenalitzada a Anglaterra només cinc anys abans, el 1967, i on l’androgínia als escenaris era tractada com a provocació o malaltia.
Bowie no es limitava a actuar: construïa identitats com si fossin instruments. Cada personatge, cada vestuari, cada posada en escena era un comentari sobre els límits de gènere, classe i performativitat en la Gran Bretanya conservadora del primer govern Heath. El glam rock, del qual Bowie és la figura central, no era només un estil musical. Era una crítica cultural disfressada de purpurina.
«Space Oddity» i el Stylophone
Tres anys abans de Ziggy, el 1969, Bowie ja havia donat una pista del que estava construint. «Space Oddity» va sortir el mateix dia que l’Apollo 11 aterrava a la Lluna, i la BBC la va usar com a banda sonora de la retransmissió. Al cor de la cançó hi havia un instrument que pocs coneixien: el Stylophone, un teclat electrònic de butxaca inventat per Brian Jarvis el 1967 i venut en joguineries.
Bowie va escoltar el to metàl·lic, fred i lleugerament destemperat d’aquell aparell i va decidir que era exactament el so que necessitava per parlar de l’astronauta Major Tom flotant en el buit. És el millor exemple del seu instint: trobar en objectes inesperats el timbre emocional correcte. Mick Ronson, el guitarrista que l’acompanyaria en els anys de Ziggy, va ser clau per construir el so del glam rock: els seus arranjaments orquestrals convertien les cançons de Bowie en algo a mig camí entre el teatre i el rock and roll.
La Trilogia de Berlín: art en temps de Guerra Freda
A mitjan dècada dels setanta, Bowie estava atrapat. La fama l’havia convertit en una màquina de consumir i produir, i el 1976 es va mudar a Berlín Occidental, una illa capitalista envoltada pel Mur, a mig camí entre dues versions del món.
Allà, amb Brian Eno com a col·laborador i Hansa Studios com a estudi, va gravar la Trilogia de Berlín: Low (1977), Heroes (1977) i Lodger (1979). Era art rock experimental que barrejava krautrock, música ambient i electrònica en un moment en què cap etiqueta comercial existia per descriure’l. La cançó «Heroes» va ser gravada mentre la vista de l’estudi donava directament al Mur de Berlín. El productor Tony Visconti va explicar que la lletra va néixer d’una escena que ell i la tècnica de so Antonia Maass van protagonitzar a l’ombra del Mur. El 1977, aquell Mur era la realitat quotidiana d’Europa.
La Trilogia de Berlín no va ser un èxit comercial immediat. La majoria de crítics no va saber com classificar-la. Va ser dues dècades més tard quan la indústria va entendre que Bowie havia inventat un gènere sencer.
Let’s Dance i la tensió entre art i mercat
El 1983, Bowie va prendre una decisió que el perseguiria la resta de la seva vida: produir un àlbum de pop mainstream. Let’s Dance, produït per Nile Rodgers, va ser el seu àlbum més venut. La guitarra la tocava un músic de Texas aleshores gairebé desconegut, Stevie Ray Vaughan, que Bowie havia contractat quan ningú sabia qui era. Al seu costat hi havia Carlos Alomar, guitarrista porto-riqueny que l’havia acompanyat des dels anys setanta, i que aportava el groove que Rodgers necessitava.
Molts seguidors van llegir Let’s Dance com una traïció a l’esperit experimental dels anys anteriors. La tensió entre l’artista i el mercat, entre la integritat i la visibilitat, és un dels fils conductors de la història del rock, i Bowie la va viure de manera pública i sense disculpes.
Blackstar: el comiat que ho deia tot
El 8 de gener de 2016, el dia del seu 69è aniversari, Bowie va publicar Blackstar. Dos dies després estava mort. Havia estat diagnosticat de càncer de fetge divuit mesos abans i havia utilisat aquell temps per gravar un àlbum de jazz avant-garde i art rock que funcionava com una obra de comiat deliberada. No hi havia cap comunicat de premsa, ni cap gira d’acomiadament. Hi havia un disc on la lletra parlava de la mort, de la transformació i de llegar algo als que queden.
Que Blackstar sigui alhora una obra artísticament avançada i un acte de consciència radical sobre la pròpia mort el converteix en un dels documents culturals més singulars del segle XXI. Bowie va controlar la narrativa fins al final.
Per què Bowie és al centre de «Avançats al seu temps»
L’exposició planteja que certs artistes no es poden entendre del tot en el seu context. Bowie n’és el paradigma. El 1972 parlava de fluïdesa de gènere. El 1977 feia música electrònica experimental des d’una Europa dividida. El 1983 produïa pop massiu per reinventar-se de nou. El 2016 convertia la seva pròpia mort en una peça d’art.
Cadascun d’aquells moments era una versió de Bowie que la seva pròpia dècada no estava preparada per processar del tot. Cadascun d’ells és ara un mirall on podem llegir coses que van molt més enllà de la música: la política del cos, la crisi de la Guerra Freda, la tensió entre art i indústria, la consciència de la mortalitat.
Al Museu del Rock, la història del rock s’explica com el que realment va ser: una revolta que va canviar com el segle XX pensava sobre la identitat, la llibertat i el soroll. Bowie hi encaixa perfectament. No perquè fos el més famós, sinó perquè va ser el que va anar més lluny.
Si l’exposició «Avançats al seu temps» t’ha despertat la curiositat, tens tota la col·lecció permanent al teu abast a rockmuseumbarcelona.com.