Gran Bretanya, 1972: un país al límit
A principis dels anys setanta, Gran Bretanya semblava un país a punt de trencar-se. La crisi del petroli havia encès la mecha d’una espiral econòmica que el govern no era capaç d’aturar. Les mines en vaga, els talls de llum programats, la setmana laboral de tres dies per ordre del govern: tot plegat creava una atmosfera d’incertesa profunda. Mentre el conflicte de Vietnam s’acostava a un final humiliant per als Estats Units, a Europa l’optimisme de finals dels seixanta s’havia esfumat. La contracultura havia promès canviar el món i no ho havia aconseguit. La joventut que havia crescut amb els Beatles i la psicodèlia ara encarava una realitat molt més dura.
És en aquest context on quatre músics de Cambridge van entrar als estudis Abbey Road per gravar un disc que, sense que ningú ho sospités, canviaria la història de la música popular per sempre.
Un grup de culte que feia música per a un públic que encara no existia
El 1972, Pink Floyd era una banda respectada però de cap manera massiva. El seu públic era fidel i intel·ligent, però minoritari. Havien perdut el seu co-fundador, Syd Barrett, el 1968, quan la seva salut mental havia col·lapsat per una combinació de LSD i un episodi psicòtic que el va allunyar definitivament del grup. Barrett, un dels talents més originals de tota la generació psicodèlica britànica, va passar la resta de la seva vida allunyat de la música, en una solitud discreta a Cambridge, fins a la seva mort el 2006. La seva ombra, però, no va abandonar mai la banda.
Roger Waters, baix i cap conceptual del grup des que Barrett va marxar, va concebre The Dark Side of the Moon com una resposta a les pressions acumulades: la fama, la vida de gira, la por a la bogeria, la banalitat de la guerra, l’obsessió per els diners. El disc no era una col·lecció de cançons: era un arc narratiu sobre la condició humana, construït amb una precisió i una ambició que en aquell moment no tenia paral·lel en el rock.
Els instruments com a personatges
Una de les raons per les quals The Dark Side of the Moon sona com sona té a veure amb les eines que van utilitzar. El VCS3 de EMS, un sintetitzador britànic que permetia manipular el so d’una manera completament nova, és omnipresent al disc, des de l’obertura de «Speak to Me» fins als seus moments més turbulents. Al costat del VCS3, l’EMS Synthi i el Binson Echorec, un aparell de delay analògic italià, van donar a Pink Floyd una paleta sonora que cap altra banda de l’època sabia explotar de la mateixa manera.
I després hi ha la guitarra. David Gilmour tocava una Fender Stratocaster del 1969, la que els seus fans coneixen com la «Black Strat». Aquell instrument, negre i directe, és el que sents als solos de «Time» i de «Money». El solo de «Time» és un dels exemples més citats a la història del rock d’emoció crua transmesa a través de sis cordes. La «Black Strat» no era una guitarra extraordinàriament cara ni rara: era una Stratocaster estàndard, però a les mans de Gilmour es va convertir en quelcom inoblidable.
«Money», per la seva banda, és un exemple de com Pink Floyd va trencar les convencions del rock sense que gairebé ningú se n’adonés. La cançó està escrita en 7/4, un compàs irregular que la fa lleugerament desestabilitzadora sense que l’oïda de l’oient ho identifiqui conscientment. Que un tema amb un compàs tan poc convencional es convertís en un èxit de ràdio massiu és, en si mateix, un petit miracle de la història de la música popular.
Un prisma, una llum i una metàfora
La portada del disc, dissenyada per Storm Thorgerson i l’estudi Hipgnosis, mostra un raig de llum blanca travessant un prisma i descomponent-se en l’espectre de colors. Va ser una decisió purament visual que va acabar sent una de les imatges més reconeixibles de tota la cultura popular del segle XX. Thorgerson buscava representar la ment humana, la seva capacitat per fragmentar la realitat, però també la seva fragilitat. El prisma és una metàfora perfecta per a un disc que parla de com la llum de la consciència es converteix, inevitablement, en fragments: la por, la cobdícia, el pas del temps, la mort.
No hi ha cap nom de banda a la portada. Tampoc el títol de l’àlbum. Era una aposta de confiança absoluta en la força de la imatge, i va funcionar.
L’àlbum que va crear el seu propi públic
The Dark Side of the Moon es va publicar l’1 de març de 1973 al segell Harvest Records. Les crítiques inicials van ser bones però no delirants: ningú, ni els mateixos membres de la banda, esperava el que va passar a continuació. L’àlbum va entrar al Billboard 200 i hi va romandre durant 741 setmanes consecutives, de 1973 a 1988, un rècord que continua sent incomparable. En total, ha superat les 900 setmanes al rànquing sumant totes les entrades. S’estima que s’han venut prop de 50 milions de còpies arreu del món.
Com s’explica aquest fenomen? En part, perquè el disc va arribar a un públic que el rock convencional no havia sabut capturar. Gent que no s’identificava amb el hard rock ni amb el glam, però que tampoc volia pop superficial. The Dark Side of the Moon els parlava d’inquietuds reals, amb una sofisticació sonora que justificava escoltar-lo una i altra vegada. Cada nova escolta revelava una capa nova.
I en part, també, perquè el disc va créixer amb el pas del temps. Les seves temàtiques, la salut mental, l’alienació, la fugacitat de la vida, la violència sistèmica, van fer-se més rellevants a mesura que el món es tornava més complex. Pink Floyd el 1973 feien música per a un públic que en aquell moment existia a penes. Avui, aquell públic és gairebé tothom.
La història del rock s’explica amb objectes
Hi ha discos que es poden explicar amb paraules i discos que necessiten ser tocats, vistos i sentits. The Dark Side of the Moon és dels segons. La seva música va néixer d’instruments concrets, de decisions tècniques precises, d’un moment històric que es podia palpar a l’aire de Gran Bretanya el 1972. Quan escoltes el VCS3 a «On the Run» o el delay del Binson Echorec a «Any Colour You Like», estàs escoltant una tecnologia, una filosofia i una ansietat d’època que es van fondre en sons.
Al Museu del Rock de Barcelona, la història del rock s’explica precisament d’aquesta manera: a través dels objectes que la van fer possible. Perquè la música, al final, sempre és tangible.
Visita’ns a rockmuseumbarcelona.com.