The Doors i el pacte amb Elektra: el naixement d’una llegenda
El 18 d’agost de 1966 va marcar un abans i un després en la història del rock: The Doors signaven amb Elektra Records un contracte per enregistrar set àlbums. Aquell dia, el que havia començat com una espurna al fons d’un garatge angelí es convertia oficialment en foc. La banda, fins aleshores desconeguda fora del circuit de clubs del Sunset Strip, va passar en qüestió de mesos de l’anonimat a enregistrar un dels debuts més llegendaris de la història de la música.
La firma amb Elektra no va ser fruit de l’atzar. Arthur Lee, líder de la banda Love —també part del catàleg del segell—, hi va jugar un paper crucial. Va ser ell qui va suggerir a Jac Holzman, fundador d’Elektra, que prestés atenció a aquell quartet electrificant que feia vibrar les parets del Whisky a Go Go. Holzman, escèptic al principi, va quedar hipnotitzat després de presenciar-ne una actuació en directe. Poc després, The Doors ja tenien un contracte discogràfic damunt la taula, i Elektra, un diamant en brut a les seves mans.
El procés va ser vertiginós. Tot just havien passat uns pocs dies des de la signatura quan la banda va entrar a l’estudi. El 24 d’agost de 1966, The Doors van començar a enregistrar el seu àlbum de debut als Sunset Sound Studios de Los Angeles. No hi havia temps a perdre. En només sis dies, i amb un pressupost modest, van deixar enregistrades en cinta una sèrie de cançons que ja cuinaven en les seves actuacions en directe, incloent-hi una versió estesa de “Light My Fire” i la inquietant “The End”. El resultat va ser un disc fosc, poètic i provocador que desafia les convencions del pop psicodèlic de l’època.
El fascinant és com es va gestar la trobada entre aquests quatre músics tan diferents entre ells. Jim Morrison i Ray Manzarek es van conèixer a la UCLA, la universitat de Los Angeles, on tots dos estudiaven cinema. Una conversa a la platja de Venice, en què Morrison va cantar algunes de les seves lletres improvisades, va encendre l’espurna creativa entre tots dos. Robby Krieger, un guitarrista amb formació flamenca i de blues, s’hi va afegir poc després, seguit per John Densmore, un percussionista amb inclinacions jazzístiques. Així va néixer una combinació improbable que va donar forma a un so únic, a mig camí entre el blues, el rock, la poesia beat i el trànsit xamànic.
Els primers passos de The Doors al Whisky a Go Go van ser decisius. Allà es van convertir en banda resident, i nit rere nit refinaven el seu repertori davant un públic entregat. Però també allà van viure el seu primer escàndol. Durant una actuació, Morrison va decidir incloure, sense avisar els seus companys, la polèmica secció final de “The End”, amb la seva icònica —i pertorbadora— al·lusió edípica: “Father, I want to kill you. Mother, I want to…” El propietari del club, escandalitzat, els va acomiadar aquella mateixa nit. Però l’escàndol només va alimentar el mite.
L’àlbum The Doors es va publicar el gener de 1967. Contenia totes les llavors del culte que vindria: la hipnosi tribal de “Break On Through (To the Other Side)”, la sensualitat incendiària de “Light My Fire” i la foscor existencial de “The End”. Per aconseguir difusió a la ràdio, la banda va acceptar retallar part de la lletra original de “Break On Through”, suprimint el vers “She gets high”, cosa que anticipava la relació tensa que mantenirien amb els mitjans de comunicació al llarg de la seva trajectòria.
Aquella tensió va esclatar definitivament el 17 de setembre de 1967, quan The Doors van ser convidats al programa més influent de la televisió nord-americana: The Ed Sullivan Show. Abans de l’actuació, els productors van insistir que havien de canviar el vers “Girl, we couldn’t get much higher” de “Light My Fire”, per evitar qualsevol al·lusió a les drogues. Morrison, sempre reticent a la censura, va prometre que ho faria… i després va cantar la lletra original en directe, amb un somriure desafiant. Va ser l’última vegada que serien convidats al programa. Ed Sullivan, furiós, va cancel·lar futures aparicions i va jurar que mai més tornaria a treballar amb ells. Morrison, segons expliquen, li va ser completament indiferent.
Aquest esperit de rebel·lia i d’art sense concessions és el que va convertir The Doors en quelcom més que una banda de rock. Va ser la poesia fosca de Morrison, el teclat hipnòtic de Manzarek, la guitarra emocional de Krieger i la percussió elegant de Densmore el que els va elevar a la categoria de llegenda. Tot va començar amb una signatura en un paper, una nit d’agost de 1966, quan el món encara no estava preparat per al que s’apropava.
Però The Doors no demanaven permís. Només obrien la porta.