Una guitarra com a detonador
Hi ha objectes que no són només objectes. La Gibson ES-355 de Chuck Berry, aquella semi-buida de cos vermell vi que va estrenar als anys setanta i que l’acompanyaria fins a la mort, és una d’aquestes peces. No és una guitarra famosa per ser d’un famós. És una guitarra que va ser, literalment, el vehicle d’una de les transformacions culturals més profundes del segle XX.
Berry va néixer el 1926 a St. Louis, Missouri, en un país on les lleis de segregació racial no eren un relic del passat sinó el present quotidià. Va créixer en una Amèrica que tenia fonts d’aigua separades per raça, que tenia vagons de tren separats, que tenia clubs on els músics negres tocaven per a públics blancs sense poder seure a la mateixa taula. I tot i així, des d’aquell context, va construir el llenguatge guitarrístic que defineix el rock and roll.
El so que ningú havia sentit mai
El 1958, coincidint amb la posada en venda de la Gibson ES-335, el primer model semi-buit de producció massiva de la historia, Chuck Berry gravava a Chess Records a Chicago «Johnny B. Goode». La cançó va sortir aquell mateix any i va reescriure les regles. Aquell riff d’entrada, sis notes sobre les cordes greus, era alhora blues pur i quelcom completament nou: agressiu, elèctric, veloç, democràtic. No calia saber música per entendre’l. Calia tan sols tenir orelles.
Berry no va inventar el blues ni el ritme and blues. Però va fer una cosa més difícil: va sintetitzar-los en una forma que travessava fronteres racials en un moment en que Amèrica es resistia activament a fer-ho. Les emissores de ràdio blanques no posaven música de músics negres. Les discogràfiques grans ignoraven el R&B. I tot i això, la joventut blanca americana va trobar «Maybellene», «Roll Over Beethoven» i «Johnny B. Goode» i els va fer seus. No per apropiació, sinó per atracció gravitatoria: aquella música tenia una força que no es podia contenir.
El template que tothom va copiar
Keith Richards ho va dir sense embuts: «Chuck és el padrí de tots nosaltres.» No era un homenatge de cortesia. Era un diagnòstic tècnic. Els riffs de Berry, els seus canvis d’acord en dobles cordes, el seu frasseig rítmic, la seva manera de combinar melodia i percussió en una sola guitarra, van ser el manual no escrit que van estudiar, desmuntar i reassemblar tots els guitarristes de la dècada dels seixanta. Richards ho va fer amb els Rolling Stones. John Lennon va declarar que si el rock and roll tingués un altre nom, es diria Chuck Berry. Jimi Hendrix, amb una estètica radicalment diferent, venia del mateix tronc.
I després hi ha el duck walk: aquell desplaçament escènic cap endavant amb els genolls mig doblats i la guitarra disparada endavant, que Berry va inventar per accident en un concert als anys cinquanta quan intentava amagar una arruga del jaquetó, i que va convertir-se en el primer gran gest visual del rock. Abans que Mick Jagger es mogués per l’escenari, abans que Pete Townshend fes girar el braç, hi havia Chuck Berry caminant com un ànec a través d’escenaris d’Amèrica segregada, i la gent delirava.
La guitarra que va viatjar al futur
El 1985, Robert Zemeckis rodava una escena que quedaria gravada en la memòria col·lectiva de generacions. Marty McFly, el personatge de Michael J. Fox a *Back to the Future*, agafa una Gibson ES-345, la germana gairebé bessona de la 335 i la 355 de Berry, i toca «Johnny B. Goode» al ball del Encantament Sota el Mar. L’any és 1955, el mateix any en que la cançó no existia encara. El gag temporal és genial, però el que fa la pel·lícula, conscientment o no, és certificar que «Johnny B. Goode» era ja el 1985 una peça d’arqueologia cultural, una cançó que tot el món reconeixia com l’ADN fundacional del rock.
La connexió és directa amb el que al Museu del Rock anomenem «Avançats al seu temps»: la idea que certes obres i certs instruments van existir en el seu moment però el seu significat va continuar creixent molt més tard. Berry no va veure el benefici econòmic real de la seva feina durant dècades, però va veure com la seva música travessava el temps i tornava a ell en forma de tributs, versions, i pel·lícules de Hollywood. Va actuar mensualment al club Blueberry Hill de St. Louis fins ben entrats els vuitanta anys. Va morir el 2017 als 90 anys, i va ser enterrat amb la seva ES-355. El cercle es va tancar.
Per què els instruments expliquen la historia millor que els llibres
Una guitarra és un objecte mut fins que algú la toca. Però quan aquell algú és Chuck Berry en un estudi de Chess Records el 1958, quan el context és una Amèrica dividida per color de pell i la música és el primer camp on aquelles fronteres es comencen a erosionar, aleshores la guitarra deixa de ser fusta i metall i es converteix en evidència histórica.
Al Museu del Rock de Barcelona preservem instruments llegendaris perquè creiem que la historia del rock és, abans que res, la historia d’una revolta cultural, social i política. No és nostàlgia. És la comprensió que el segle XX, amb totes les seves tensions i transformacions, es pot llegir a través d’una corda vibrant i un amplificador encès.
Si vols veure de prop els objectes que van canviar la historia del so, et convidem a visitar el museu. No per tenir una foto, sinó per entendre d’on venim.